Aquest lloc web utilitza cookies per millorar la vostra experiència de navegació. Les cookies que es classifiquen segons sigui necessari s'emmagatzemen en el vostre navegador, ja que són essencials per al funcionament de les característiques bàsiques del lloc web. També utilitzem cookies de tercers que ens ajuden a analitzar i entendre com s'utilitza aquest lloc web. Aquestes cookies s'emmagatzemaran al vostre navegador només amb el vostre consentiment. També teniu l'opció de no rebre aquestes cookies. Però desactivar algunes d'aquestes cookies pot afectar a la vostra experiència de navegació.
Imprescindibles
Les cookies necessàries són absolutament imprescindibles perquè el lloc web funcioni correctament. Aquesta categoria només inclou cookies que garanteixen funcionalitats bàsiques i característiques de seguretat del lloc web. Aquestes cookies no emmagatzemen cap informació personal.
No imprescindibles
Aquestes cookies poden no ser especialment necessàries perquè el lloc web funcioni i específicament s'usen per recopilar dades estadístiques sobre l'ús del lloc web i per recopilar dades de l'usuari mitjançant anàlisis, anuncis i altres continguts integrats. Activant-les ens autoritza a utilitzar-les mentre navegueu per la nostra pàgina web
Primero llegan la tormenta y el rayo y la muerte de Domènec, el campesino poeta. Luego, Dolceta, que no puede parar de reír mientras cuenta las historias de l
info
Primero llegan la tormenta y el rayo y la muerte de Domènec, el campesino poeta. Luego, Dolceta, que no puede parar de reír mientras cuenta las historias de las cuatro mujeres a las que colgaron por brujas. Sió, que tiene que criar sola a Mia e Hilari ahí arriba en Matavaques. Y las trompetas de los muertos, que, con su sombrero negro y apetitoso, anuncian la inmutabilidad del ciclo de la vida.Canto yo y la montaña baila es una novela en la que toman la palabra mujeres y hombres, fantasmas y mujeres de agua, nubes y setas, perros y corzos que habitan entre Camprodon y Prats de Molló, en los Pirineos. Una zona de alta montaña y de frontera que, más allá de la leyenda, conserva la memoria de siglos de lucha por la supervivencia, de persecuciones guiadas por la ignorancia y el fanatismo, de guerras fratricidas, pero que encarna también una belleza a la que no le hacen falta muchos adjetivos. Un terreno fértil para liberar la imaginación y el pensamiento, las ganas de hablar y de contar historias. Un lugar, quizás, para empezar de nuevo y encontrar cierta redención.De la obra de Irene Solà se ha dicho: «Lo que triunfa en todo el relato es la alegría de narrar» (Ponç Puigdevall, El País); «El oficio narrativo entendido como un esfuerzo de construcción, de ir y volver, de no dar nada por bueno a la primera, de jugar con la fina línea que separa la realidad y la ficción» (Esteve Plantada, Nació Digital).